Castells
Inscrit le: 07 Feb 2007
Messages: 260
Lieu: País Valencià
|
 écrit le Tuesday 20 Mar 07, 16:33 |
 |
|
Com ja havia comentat que faria, us transcric de forma resumida el que explica Francesc de Borja Moll a la seua Gramàtica Històrica Catalana sobre la desinència de primera persona de present d'indicatiu. Borja explica una evolució de la desinència: zero -> e -> i/o.
Aprofite també per a transcriure el que diu sobre els verbs acabat en -c, atenent l'última qüestió plantejada.
______________________________________________
Sobre la desinència de primera persona d'indicatiu:
* La primera persona singular, d'acord amb la seua evolució fonètica normal, no té desinència, i quedà reduïda al radical: cant, sent, bat, duc, ven.
* Els verbs de les classes I i II el radical dels quals terminava en consonant + líquida, han desenvolupat en el català continental una -e de suport; així, en comptes de jo entr, jo ompl, es diu jo entre, jo omple. Aquesta -e va ser interpretada com a desinència característica de primera persona, i se n'estengué l'us a tots els verbs de la classe I: jo cante, jo plore. Així s'ha conservat en valencià.
* En el pirinenc oriental (principalment rossellonès), la -e seguida de mot començat per vocal degué tancar-se en -i per la tendència tancadora del hiat (jo cante amb ell > jo canti amb ell), i la -i es va generalitzar en aquest dialecte com a desinència de primera persona de les classes I i II des d'època molt remota.
* En català oriental i occidental, la -e desinencial esdevingué -o (pron. [u] en el dialecte oriental) per la tendència a distingir la primera persona de la tercera, i en resultaren les formes actuals jo canto, jo sento, jo ploro, jo rebo.
* El baleàric i l'alguerès van conservar la forma sense desinència, fins i tot quan el radical acaba en consonant + líquida: jo cant, jo entr, jo ompl.
Sobre les terminacions en -c:
En els verbs de la classe III es va esdevenir un fenomen d'analogia força notable: la -c de la primera persona dels verbs que la tenien etimològicament com a lletra final del radical (dic, duc de DICERE, DUCERE), va ser interpretada com la característica de la primera persona singular, i d'aquests verbs es va propagar a tots els acabats en -ure, cosa que donà origen a les formes bec de beure, escric de escriure, etc.; d'altra banda, també va ser considerada com a característica de primera persona singular la -c de formes etimològiques com ara estrenc < STRINGO, planc < PLANGO, i aquesta c s'estengué als verbs en -ndre (entenc de entendre, responc de respondre, venc de vendre).
Aquesta lletra c, considerada característica de la primera persona de singular del present, és la que ha donat origen a les anomenades <<formes analògiques guturalitzades>>.
D'aquesta influència analògica se'n salvà veig < VIDEO (si bé existeix dialectalment la forma vec). En català antic hi ha les formes deig < DEBEO, ven < VENDO, que avui són dec, venc.
La -c s'ha propagat dialectalment a primeres persones no pertanyents a verbs acabats en -re i que literàriament s'han conservat en la seua forma fonètica: valencià vullc per vull < VOLEO, mallorquí corrc per corr < CURRO.
En canvi, la c etimològica dels verbs de radical acabat en -NG i en SC (PLANGO, CRESCO) ha desaparegut en català oriental i occidental, i s'ha convertit en la palatal corresponent a les altres persones del present: planyo i creixo, per analogia de planys plany, creixes creix, etc. (en valencià i baleàric, però, es conserven les formes planc, cresc, etc.).
______________________________________________ |
|
Falgoní
Inscrit le: 28 Jun 2006
Messages: 78
Lieu: Catalunya
|
| écrit le Friday 23 Mar 07, 15:37 |
|
|
Com ja havia anunciat en un dels missatges d’aquest fil, faig el resum del llibre que he trobat. Castells ja ens ha donat algunes respostes a la pregunta que obre aquest fil. La meva aportació entra més en detalls i utilitza més arguments. Val la pena capbussar-se en una qüestió tan interessant.
Resum del capítol 8 sobre la desinència de primera persona del present d’indicatiu del llibre de Manuel Pérez Saldanya.
0. La morfologia de la primera persona del present d’indicatiu és l’aspecte més estudiat de la morfologia històrica catalana.
Pérez Saldanya es basa en estudis de molts autors i els combina per fer una explicació més completa. Autors:
Etimologia filològica o estructuralista: Par (1930), Coromines (1971), Blasco (1985), Casanova (1989) i Gulsoy (1987 i 1993).
Generativisme: Alsina (1989)
Morfologia Natural (Lingüística teòrica): Wheeler (1995)
1. Les vocals àtones finals diferents de /a/ caigueren en català a la segona meitat del S. IX.Aquesta optimització per causes fonètiques provoca problemes morfològics: el que es guanya en percepció sonora i articulació es perd en sistematicitat i transparència dels paradigmes flexius. La caiguda de vocals àtones deixa la primera persona del present d’indicatiu sense marca flexiva. Els problemes morfològics resultants són problemes de: opacitat, contraiconicitat i manca d’uniformitat.
1.1. Opacitat: Hi ha opacitat entre la primera persona del present d’indicatiu i la primera i la tercera del present de subjuntiu, perquè cap de les tres tenen marca flexiva.
1.2. Desnivellament sil·làbic i congruència del sistema: La primera persona es va quedar només amb una síl·laba, mentre les altres en tenien dues. En contrast, la resta de temps verbals tenen el mateix nombre de síl·labes a totes les persones. La primera persona sense marca flexiva introdueix una incongruència en el sistema.
1.3. Oposicions de persona i contraiconicitat: La teoria del marcatge aplicada a les tres primeres persones ens diu que es poden estructurar per oposicions binàries de la manera següent: si és menys marcada és tercera persona, si és més marcada és subjectiva (1a i 2a). Entre les subjectives la menys marcada és la segona i la més marcada és la primera. (Pot sorprendre que la persona no marcada sigui la tercera, potser perquè som molt egocèntrics, però es percep així inconscientment. Per exemple quan un pare diu al seu fill: què t’ha dit el pare? Parla de si mateix en tercera persona perquè allò menys marcat inclou allò més marcat. Quan dues persones parlen el jo i el tu son implícits i poc freqüents, en canvi allò altre o l’ell és allò freqüent entorn del qual gira la conversa.) L’anomalia que tenim doncs és la contraiconicitat entre el marcatge semàntic i el formal, ja que la tercera persona hauria de ser la que no té marca flexiva i no la primera, com passava en català medieval (i encara ara en balear).
1.4. La vocal de suport i l’al·lomorfia: En català medieval, després de la caiguda de les àtones finals, es va utilitzar una vocal “e” com a suport fonètic a final de paraula. Es feia servir en tot tipus de categories gramaticals, però en la primer persona del present d’indicatiu es produïa una al·lomorfia entre uns verbs i altres, ja que hi havia dues maneres de fer la primera persona: o cap desinència o –e. Exemples:
Verbs:
a. cant, am, pens, port, atorc, meravell, trop
b. mostre, compre, entre, cobre, obre, sembre, remembre, dubte, compte, parle, lliure, erre, salve
Noms: lladre, ferre, mascle, poble
Adjectius: lliure, nostre, ample, pobre
Adverbis/preposicions: sobre, sempre, dintre, entre
2. La solució valenciana: la morfologització de la vocal de suport –e: Aquesta vocal que abans era purament de recolzament fonètic, a partir de la segona meitat del s.XV es converteix en desinència de primera persona en l’àmbit valencià. Això eliminava l’al·lomorfia (realització cant vs. Parle), evitava el desnivellament sil·làbic entre les persones i el·liminava la relació contraicònica entre 1a i 3a persona (la 3a persona era més marcada quan en l’ús real és menys marcada). Els altres dialectes no podien optar per aquesta solució per motius fonètics. En el cas del català oriental perquè /e/ i /a/ en posició àtona sonen igual. En el cas del nord-occidental, perquè en aquell temps no hi havia diferència entre 1a i 3a persona: jo cante (-e és vocal de suport) vs. ell cante (-e és desenvolupament de la 3a persona llatina –at).
3. La solució del català insular: La –e de suport també es va començar a utilitzar a les illes a partir del segle XVI però no va arribar a quallar. Això s’ha explicat tradicionalment pel caràcter conservador dels dialectes llunyans al centre de difusió de la innovació lingüística. Però no és només això, perquè el català insular va introduir innovacions respecte al català medieval, però en sentit contrari al valencià. La innovació del català insular consisteix a eliminar totalment dels verbs la e de suport fins i tot en els casos on hi era ja en català medieval. Això produeix un desnivell entre la fonologia verbal i la nominal. Per exemple la forma del verb és m’alegr o entr i la de l’adjectiu és alegre i la de la preposició és entre. Aquesta opció resol la variació medieval entre verbs amb –e i sense (cant enfront de remembre) i també diferencia la primera persona de la tercera. Però introdueix un contrast entre morfologia nominal i verbal, i consolida la relació contraicònica entre primera i tercera persona (marca més la tercera) i manté el desnivellament sil·làbic.
4. La solució del català central i nord-occidental: La –e final es va generalitzar també al principat. Per desfer la homofonia amb la tercera persona, sobretot on existeix la vocal neutra es va introduir la –o. És molt sorprenent que això signifiqui una tornada a la o del llatí, però l’origen d’aquesta –o no té res a veure amb el llatí. Hi ha hagut molt debat sobre l’origen de la –o: sobretot entorn de si es tracta d’un origen extern per influència del castellà o bé d’un origen intern. Sembla que es tracta d’un origen intern reforçat per una influència externa. La transformació de la –e en –o es justifica per fenòmens d’harmonia vocàlica en verbs com morir, comprar, mostrar... on la o del lexema influeix sobre el morfema. També haurien reforçat aquesta tendència els verbs que donen formes de present com menyspreu i confiu en català medieval. El prestigi del castellà, de l’italià i del llatí podrien haver ajudat a la difusió d’aquestes formes, però no les poden haver originat perquè ja s’usaven a principis del segle XV en dialectes no castellanitzats. A més, els manlleus morfològics són fenòmens molt rars. La desinència –o es va començar a utilitzar només en alguns verbs de la primera conjugació per diferenciar la primera i la tercera persona, però el desnivellament sil·làbic que produïen en verbs d’altres conjugacions, en els velaritzats i en els incoatius fa que fins al segle XIX no s’extenessin del tot les formes com pateixo o planyo.
5. La solució del rossellonès: l’etimologia de la desinència –i en rossellonès és especialment polèmica. De l’origen també n’existeixen hipòtesis internes i externes. Se sosté que les externes no són, elles per elles, suficients. D’internes, n’hi ha dues: la primera el tancament de –e en –i en el present d’indicatiu i de subjuntiu en contextos de hiat com ara: “parle ab ell – parli ab ell”, “pense e dic que... – pensi e dic que...”. Aquesta hipòtesi té l’avantatge de partir de –e, però l’inconvenient de les dades que observem a les Vides de Sants, on veiem que a la primera conjugació hi alternen les desinències –i, –e, i zero, i a la segona –i i zero. Aquesta primera teoria pot haver ajudat però es valora especialment la segona, car explica les dades que trobem a les Vides de Sants. La segona teoria diu que la –e s’origina en les conjugacions primeres i la –i en les no primeres. La –i s’hauria originat a partir de la iod llatina en casos on va precedida d’un grup consonàntic (dormiō, sentiō, opriō) o bé d’oclusiva bilabial sorda (sapiam). En aquests casos i sota determinades condicions la i no hauria caigut. És el cas del present d’indicatiu en verbs com copriō – cobri, opriō – obri, ofriō – ofri, sofriō – sofri, on la coda en un grup consonàntic com aquest hagués estat massa abrupta, i del present de subjuntiu en verbs com sàpia i càpia i, fins i tot, témia, géquia, òbria, sófria, i òfria. A partir d’alguns presents d’indicatiu acabats en –i i de la pressió paradigmàtica dels presents de subjuntiu, poden haver-se originat altres presents d’indicatiu com gequi, dormi o temi. Després la –i passaria a desplaçar la –e. Per què el desplaçament va ser tan ràpid i per què es va donar en algunes variants d’occità on la distinció entre primera i tercera persona ja estava garantida? Potser per la pressió d’altres grups de verbs que fan la primera persona del present acabada en semivocal [j]: dei, ai, crei; o en occità la primera persona del futur o del perfet: cantarai, cantei. En el cas del rossellonès, a més d’això, cal afegir que la –i esborra l’homofonia de la primera i la tercera persona del present d’indicatiu, totes dues realitzades amb vocal central neutra.
6. Conclusions: En la llista que segueix, les tendències morfològiques que regeixen els canvis històrics produïts en les desinències de primera persona del present d’indicatiu en els dialectes catalans es troben ordenades jeràrquicament de més influent a menys influent atenent als resultats finals:
A) Tendència a evitar l’al·lomorfia provocada per causes fonètiques entre verbs de la primera conjugació: per exemple cant i entre en català medieval.
B) Tendència a evitar la opacitat entre primera i tercera persona del present d’indicatiu (la primera i la tercera persona s’han de distingir) en els verbs de les conjugacions primeres.
C) Tendència a evitar opacitat en verbs de conjugacions regulars no primeres. Exemple: perd o dorm.
D) Tendència a evitar contraiconicitat entre primera i tercera persona (la tercera hauria de ser menys marcada que la primera. No hauria de ser jo cant enfront de ell canta).
E) Tendència a evitar l’al·lomorfia morfològica en la primera persona. Exemple: cante, planc, i patesc (no haurien de ser tan diferents).
F) Tendència a l’anivellament sil·làbic entre primera i tercera persona. (Si tenim cante/canta, planc/plany, patesc/pateix es millor que tenir cant/canta).
Ara farem un quadre on veurem si afecten o no afecten aquestes tendències en cada dialecte en concret (+/- vol dir en alguns casos):
Tendències en català insular
A+ B+ C- D- E+ F-
En Valencià
A+ B+ C+ D+ E- F+
Central i nord-occidental
A+ B+ C+ D+ E+/- F-
Rpssellonès
A+ B+ C+ D+ E+/- F-
Amb aquesta classificació podem fer diferències entre opcions dialectals més marcades i menys marcades: són més marcades les que atempten contra més tendències i contra les més altes de la jerarquia i a la inversa. Les solucions no marcades són més generals. El català insular és més marcat i ha optat per solucions minoritàries entre les llengües romàniques. Per exemple: només en el retoromànic engadinès i en el romanès trobem desnivellament sil·làbic entre la primera i la tercera persona, però en aquestes altres llengües és general a totes les conjugacions, amb la qual cosa no hi ha homofonies.
Això ja no ho diu Saldanya; ho dic jo: no us sembla que la raresa sonora de la forma “entr” ja és una manera de marcar més la primera persona que la tercera?
Dernière édition par Falgoní le Monday 26 Mar 07, 10:33; édité 2 fois |
|
