Som-hi

[ssorgatem]

XD ja sé que sóc un pesat, però les hores de filosofia les he d'ocupar en alguna cosa, i em dedico a pensar xD. Fa no gaire, em va venir al cap aquesta expressió: "som-hi" (en sentit de "fem-ho" o "anem-hi"). D'on ve aquest "som-hi"? potser té a veure amb el verb ser-hi, encara que el seu imperatiu de primera persona seria "siguem-hi".

I de passada, del verb ésser també, què en dieu de l'expressió "Adéu-siau"? està calr que "siau" vol dir "sigau", però sembla ser una forma arcaïca fossilitzada... en occità no és "siatz"?

Ah, i també el "vinga", que té tota la pinta de ser un castellanisme... perquè "vinga" i no pas "vingui" o "vingue"?.

Bé, heus ací una altra forma "rara" del verb haver(o heure) : "heus". S'assembla al francés i tot (j'eus), però no sabria dir ni tan sols quina persona és xD. I amb el mateix significat, però menys culte, el "vet aquí...". Què és "vet"? Sembla un verb però... bé, allà us deixo reflexionant-hi, o trobant-nos-en les solucions xD

[Keko_dc]

Si, es "siatz", que es pot pronunciar com "siàs", "shàs", "siàs", "shià" o "shà", entre d'altres.

[Nikura]

"Vinga" és clarament un híbrid : vingui + venga = vinga

Per "vet aquí" doncs, si em refereixo al francès, "voici / voilà" penso que es pot dir sintàcticament que sí són formes verbals un mica extranyes. Són impersonals (de fet, semblen imperatives) i vocatives. L'origen en francès, és : "vois + (i)ci" o "vois + là". Al no ser que sigui una tercera persona : "voit + ci / là", cosa que explicaria poter, la -t en "vet aquí" que podria resultar de l'antic -T de la tercera persona llatina : VIDET = (ell) veu.
En occità alpí, diem "veicí / veilai". Potser en altres dialectes hi ha alguna forma que s'assemla més al català...

[Castells]

Extret del DCVB:


HEUS:

Forma contracta de heu-vos, que s'usa acompanyada de l'adverbi aquí per a senyalar una cosa a l'atenció d'algú. Heus aquí: cast. he aquí.

Heus-aquí que sant Pere dormia, Ruyra Parada 42.
Heu-vos aquí les vostres estàries, ibid. 32.
Heu's aquí la dolça Abigaïl, Alcover Poem. Bíbl. 55

VET:

Forma d'imperatiu arcaic de veure, que antigament s'usava amb plena valor verbal significant ‘veges, vegeu, mireu’ (cast. ved), i modernament es conserva en combinació amb adverbis de lloc i amb pronoms personals (vetací, vetallà, vetaquí, vet-l'aquí, vet-m'ací, vet-los-allà, etc., equivalents al fr. voici, voilà, y al cast. he aquí, heme aquí, helo allá, etc.).

E que açò sia veritat, vet la manera segons la qual ho prouam, Llull Gentil 263
Dix-li: Vet l'apostoli e'ls cardenals qui honren la glòria de lur senyor, Llull Blanq. 80, 10
Vet la carrera de Paradís e vet la carrera del Infern, Canals Carta, c. 20
No te'n estigues per vergonya, si no vet què diu la Scriptura, Sermons SVF, ii, 213
Obri los ulls del teu cor, car vet que lo jutge ja't tocha a la porta, Psaltiri. Vet que si crides, que yo't mataré, Scachs 21
Vet què faràs!, Obra vells 128
Oidà, vet allà la cara d'un vell mofeta, Ruyra Parada 18
Vet-em aquí fora de casa, ibid. 23
I té, vet-el allí que surt, ibid. 24
Vet allà es Nin!, Galmés Flor 75

Etim.: del llatí vĭdēte, ‘vegeu’. Existeix en català antic la forma vets (Vets testimoni divinal, Quar. 1413, p. 57) que conté la -s de vidētis, ‘veieu’. A vegades s'ha interpretat vet com a reducció de havet (<llatí habēte, ‘teniu’), com es veu per aquest passatge: Auetme ací: Tibi assum, Esteve Eleg. b 8 vo

________________________________________________________________

[Falgoní]

Què vols dir Nikura quan dius que "vinga" és un híbrid? A mi em sembla que és una de les múltiples formes de la tercera persona del present de subjuntiu del verb venir, que encara es fa servir a les balears i que també s'utilitzava al principat, però ha quedat desplaçada per "vingui" excepte en el cas que tractem.

[Castells]