En

[Abdüssalâm]

vaig llegir fa poc temps en aquest forum el mot en davant un nom (en Ramon , en Lluis), que es aixo? un mot de respect, en de lloc de "senyor", o és menys fort? no sè però per parla d'altre cosa torneu a dar vida a aquest forum que estic perdent el poc de català que coneixía.

[ramon]

Gràcies, Abdüsseläm, per les teves bones intencions. Tens raó, aquest forum català está molt parat.

Contesto la teva pregunta:

En (masc.) i na (fem.) són articles personals, intercanviables amb el/la. Precedeixen antropònims (noms propis, cognoms o malnoms). Només s’usen en singular (En Pujol és amic nostre, però Els Pujol són amics nostres).

A Catalunya només es fa servir l’article personal davant dels noms masculins que comencen per consonant. També es fa servir l’article definit el. En tots els altres casos, tots els noms femenins i els noms masculins que comencen per vocal, van sempre precedits de l’article definit el/la/l'.

Com pots deduir, es va perdent.

En canvi, a les Illes Balears és ben viu. Es fa servir sempre, sigui quin sigui el gènere, sigui quina sigui la lletra inicial. Si és vocal, s’apostrofa n’, seguint les normes de l’article definit: En Pere, N’Albert, Na Catarina, N’Antònia. Na Maria, Na Isabel.

Durant la teva estada a Barcelona segurament et vas trobar amb construccions com Can Jordi, Can Seixanta, Can Soteres, etc.

Can és la contracció de Ca (fr. chez) i l’article personal en. Seguint l’ús, també es trobaria Cal Jordi, Ca l’Albert (ca+el), Ca la Maria, Ca l’Antònia.


En (masc.) et na (fém.) sont des articles personnels, interchangeables avec el/la. Ils précèdent des anthroponymes (noms propres, noms et sobriquets). Ils sont seulement employés au singulier (En Pujol, mais Els Pujol).

En Catalogne on emploie seulement l’article personnel devant les noms masculins commençant par consonne. On emploie également l’article défini el. En tous les autres cas, tous les noms féminins et les noms masculins commençant par voyelle sont toujours précédés de l’article défini el/la/l'.

Comme tu peux déduire, il est en voie de disparition.

Par contre, aux Îles Baléares, il est bien vivant. On l’emploie toujours, n’importe quel genre, quelle initiale. Si voyelle, prend l’apostrophe: n’, suivant les normes de l’article défini.

Pendant ton séjour à Barcelone, tu as bien sûr trouvé des formes comme Can Jordi, Can Seixanta, Can Soteres, etc.

Can est la contraction de ca (fr. chez) et l’article personnel en. Selon l’usage, on trouverait aussi les formes Cal Jordi, Ca l’Albert (ca+el), Ca la Maria, Ca l’Antònia.

[Abdüssalâm]

Al principi, quand vaig arribar en Barcelona, creía que "can" que vaig llegir sobre el rètol de un cafè o de un restaurant (si els meus recordis son exactes): per exemple "can Jordi" significaba "gos "(chien) Jordi.
En Andalucía també existeix "ca" i es diu: "voy en ca del Pedro" per: voy a casa de Pedro.

[Invidia]

Egalement présent en gascon (conservé dans deux foyers : en Born autour de Biscarrosse et dans tout le Gers) et en languedocien (conservé en Albigeois et Lauragais).

[ramon]

[ramon]

Voldria afegir que l’etimologia d’aquest article personal són els vocatius llatins “domine” i “domina”, que per l’ús s'han anat desgastant fins arribar a les formes actuals.

Observeu que és la mateixa arrel etimològica que els castellans “don” i “doña” i a vegades poden tenir un valor semblant: El Rei En Jaume I (esp. El Rey Don Jaime). En aquest cas, escrit amb majúscula.

J’aimerais ajouter que l’étymologie de cet article personnel sont les vocatifs latins « domine » et « domina », dégradés par l’usage jusqu’à les formes actuelles.

Notez que c’est la même racine étymologique que les castillans « don » et « doña » et quelquefois peuvent avoir une valeur similaire : El Rei En Jaume I (esp. El Rey Don Jaime). Dans ce cas, écrit en majuscule.

[lo provençau]

Crec qu'es només la contracció de l'occità àntic Sénher e Dòna i es va servir en moltes regions occitanes en la llengua però també en la toponimia.

[Abdüssalâm]

@ lo Provençau
Crec que parlar, en aquest cas, d'occità em sembla un anacronisme perque no existeix occità mentres no existeix català peró quelcom que es pot dir "romà central" (d'un punt de vist geogràfic). El català, com el gascó (no, no soc Invidia) no va naixer del occità pero les tres del romà qu'es parlava en aquella regió de Eúropa.
quina il-lusió de veure Occitans entrar en el forum català i ademés escriure'l !

[lo provençau]

Se vols hauria pogut parlar de vulgar llatí central. Saps que la forma escrita del català fins al segle 14 èra l'occità. Es per aixó que parlavo d'occitaà àntic.
Tanmateix, m'estona molt de veure que els catalans no saben qu'aquesta forma En / Na es molt espandida en occità i subretot en la literatura dels trobadors. I es molt conegut en filologia romànica qu'és la contracció de Sénher i de Dòna.

[ramon]

No t’hauria de sorprendre el desconeixement que tenim els catalans (els espanyols encara més) de l’occità. Només les persones expressament interessades en llengües en coneixen l’existència, les seves varietats i la història que compartim. I jo, particularment, no sóc lingüista ni he estudiat mai Filologia i encara em quedem molts secrets per descobrir...

El que m’ha sorprès molt és l’etimologia que dónes de “en” i “na”. Les fonts que he consultat, Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) i el Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, ambdós de reconegut prestigi, són unànimes amb l’origen “domine” i “domina”.

Podries donar-me més informació sobre les teves fonts?

Potser caldria corregir els nostres diccionaris...

[lo provençau]

[ramon]

Confesso que la contradicció entre els teus professors de la Universitat i Lou Trésor du Félibrige per una banda i els més complets diccionaris catalans i el gran filòleg Joan Corominas per una altra, em va deixar intranquil i gens convençut. Sóc així. Ja em perdonareu.
Per tant, vaig fer la consulta següent a l’IEC (Institut d’Estudis Catalans):

[Horatius]

Pardonnez-moi de faire ainsi intrusion dans cette discussion.
Je ne connais rien au catalan ni à l'occitan, et j'essaie tant bien que mal de comprendre ce que vous dites.

Si j'ai bien compris, Ramon, vous faites dériver ce "en" du vocatif "domine" : c'est bien cela ?
Je trouve cela étonnant. En latin, le cas vocatif est "en voie de disparition" : en latin classique, il ne se distingue du nominatif que dans la deuxième déclinaison au singulier (type dominus), mais même là, le vocatif tend à disparaître dès le latin et l'on tend à préférer dominus à domine. C'est pourquoi, je suis surpris que cette forme au vocatif ait suffisamment survécu pour pouvoir donner quelque chose en catalan !
Si l'on admet cette explication (et Je n'ai pas la prétention de contester la sommité que vous citez dans votre précédent message !), j'imagine qu'il faut voir dans ce domine d'origine une forme figée qui serait restée dans des emplois officiels.

Curieux en tout cas.
Je vous remercie pour cette présentation.

[ramon]

Merci à vous pour vos commentaires.

[lo provençau]

Adeu Raimon e grand mercés per les teves font.

Penso tanmateix que la solució de Mistral és la més lògica i evidenta. I estic segur que Mosseny Verdaguer ( Jacint !) estaria d'acord amb jo !

I l'explica del senyor latinista amunt és una prova més que l'etimologia "domine" no seria lògica dins l'evolució del català.

Que voleu ? Compartim per grand part una llengua comuna.

I la meva àvia sempre l'emplega quand parla occità avui (es d'un poble veïn de Carcassona) ! No és pas una forma morta més només una forma ara molt local que només l'empleguen la gent qu'han la llenga d'Oc en la seva boca desde sempre.